La xarxa: oportunitats de negoci en temps de crisi

Aquest passat dimecres 26 de maig apareixia al Diari de Girona  una notícia que titulava així:  “la meitat de les empreses de l’àrea urbana de Girona no tenen web”.  La notícia es basa en un estudi encarregat per l’Ajuntament de Girona que, entre d’altres aspectes, també destaca que el darrer període d’expansió de l’economia gironina no ha anat acompanyat de millores d’eficiència, fet que ha provocat que la productivitat aparent del treball a penes hagi evolucionat.
Aquesta notícia, d’entrada xocant i que de seguida ens fa pensar que el teixit empresarial gironí fa temps que no fa els deures,  ens hauria de suggerir també la següent pregunta: Els empresaris gironins coneixen prou les oportunitats que la xarxa ofereix als seus negocis?

- Trenquem alguns mites: no és cert que a la xarxa només hi poden fer negocis les empreses grans. Hi ha molts exemples d’empreses petites, amb un producte diferenciat que gràcies a anuncis al cercador Google venen el seu producte o servei arreu.

- Els clients actuals i sobretot els futurs passen moltes hores a la xarxa, i no només per oci i diversió. El repte és aconseguir que vulguin passar hores amb la nostra marca o producte. I per aconseguir això els hem d’oferir una experiència de valor.

- A la xarxa tot és mesurable. Els sistemes d’analítica web (alguns d’ells gratuïts i d’un nivell de prestacions molt alt) ens permetran saber qui ens visita, des d’on, quines pagines visita, com ens ha trobat, etc.

- Els recursos destinats a la xarxa són escalables i d’un rendiment molt més eficient que fora de la xarxa (allò que anomenem “off”). A nivell publicitari, per exemple, qualsevol empresa petita o mitjana pot plantejar-se fer una campanya “on” a diferència del que passa als mitjans de comunicació massius tradicionals.

- Guanys importants de productivitat. El teletreball, l’edició conjunta d’un document entre un grup de persones situades a ubicacions distants, una videoconferència a través d’una eina gratuïta com és Skype que ens estalvia desplaçaments, etc. són exemples clars de guanys de productivitat.

- La xarxa permet fer un seguiment de les estratègies de màrqueting i posicionament de la  competència a partir de costos molt reduïts.

- A internet hi podem detectar fils de conversa que en molts casos són equivalents a oportunitats de negoci. Si nosaltres no les aprofitem ho farà, sens dubte, algú altre.

- La comunicació a través de l’anomenat web social és, a hores d’ara i de manera general, gratuita: obrir perfils al web social, detectar possibles clients, generar-hi converses…  A més, hi ha una gran varietat d’eines d’analítica web, monitorització, generació de pagines web, etc. que tampoc tenen cap cost en les seves versions bàsiques.

- La xarxa ja no és patrimoni exclusiu d’ “informàtics” o enginyers. Precisament, la tecnología ha permès que, avui en dia, qualsevol usuari mitjà d’un programa de processament de textos o full de càlcul sigui capaç d’administrar una pàgina web.

- Les decisions de compra passen, cada vegada més, per consultar a la xarxa què diu l’altra gent sobre un determinat producte o servei. Continuem fent més cas, com sempre, d’allò que ens recomanarà un familiar o conegut que no pas –i menys que mai- el que rebrem a través d’un impacte publicitari. Sabent això, ens podem permetre el luxe de no saber què es diu de nosaltres a la xarxa i de procurar intervenir-hi?

- Els usos de la xarxa s’han fet més profunds i concrets: Hi generem ofertes exclusives, hi fem servei d’atenció al client, testos de producte, enquestes,… sempre tenint present que serà el client qui, finalment, decidirà passar amb nosaltres una estona del seu temps preuat i limitat.

Costa de pensar que –en qualsevol moment, però en temps de crisis encara més- els empresaris deixin escapar oportunitats allà on n’hi ha.

I a la xarxa, evidentment, hi són.

David Martí
Playbrand, estratègies crossmedia.

Article elaborat per al Fòrum Empresa d’Organigrama.

El balanç personal de la consulta sobre la independència a Girona

Diumenge 25A va ser un dia molt llarg!

Va començar amb el so del despertador a tres quarts de set del matí i es va acabar passades la una de la matinada (no cal dir que dilluns va ser un dia d’aquells que podem qualificar de “durs”). Vaig tenir el goig de ser el cap d’un dels 19 col·legis electorals de la ciutat de Girona (concretament l’ubicat al Centre Cívic Ter del barri de Taialà) i col·laborar en el que ha estat (crec que ja es pot dir) una de les experiències de treball social, cívic i col·laboratiu més importants de la història d’aquesta ciutat. No entraré en l’anàlisis dels resultats, la participació, les xifres… vull fer un apunt personal amb reflexions i sobretot sensacions i sentiments que he viscut en aquesta intensa jornada.

- Treball transversal: Com poques vegades hem vist treballant plegats membres d’entitats i partits diferents, gent que no es coneixia però que units per una causa comuna han sumat esforços. Valorem el que això significa i prenguem-ne nota, a nivell de país.

-Voluntariat i esperit cívic: El “Girona Decideix” ha estat una mostra de la capacitat d’organització i iniciativa que en allò social el nostre país ha tingut sempre i que no pot perdre mai! La capacitat i la il·lusió, sumades, ens poden fer anar molt lluny.

- Els nouvinguts: El 25A ha estat el primer cop que els nouvinguts han tingut l’oportunitat de votar. Tots els qui van votar diumenge, que un dia o altre podran exercir amb normalitat (esperem) el seu dret a vot, recordaran que la primera ocasió en que van poder-ho fer va ser per votar en una consulta organitzada per la societat civil en que es preguntava sobre una cosa tan gairebé innombrable fa pocs anys com la independència de Catalunya.

- La gent gran: Amb quina ilusió van entrar al col·legi la parella de gent gran que a les 9 en punt ja eren a la porta per votar! Ells, més que ningú segurament -perquè ho han viscut en pròpia pell- ens podrien explicar què significa, avui, poder votar/expressar-se amb absoluta normalitat sobre un tema com la independència del nostre país.

- El “kit” de votació secreta per a invidents: Va ser una gran iniciativa de l’organització. Dos sobres etiquetats en llenguatge Braille que permetien que una persona invident pogués votar de manera autònoma i secreta. Al nostre col·legi una persona va tenir l’oportunitat d’usar-lo i això ens omple d’orgull.

- L’anècdota convertida en metàfora. 11 hores de votacions donen per molt i l’anècdota la va protagonitzar una senyora que en comptes de mostrar el DNI va treure del moneder un bitllet de 50 euros i el va deixar sobre la taula. La resposta de la vocal de la mesa va ser bona: “Votar és gratis!”. Però el comentari de la senyora, molt millor: “És que estic tan acostumada a haver de pagar a tot arreu”.

Tot això i molt més ja forma part de l’actiu que el 25A ens ha deixat a Girona.

I sota el risc de ser injust amb molta gent, vull agrair en aquest apunt la gran tasca que han dut a terme els dos tècnics d’Òmnium gironès, en Josep “Pitu” Masdevall i en Sergi Font, que han estat aquests darrers mesos dedicats íntegrament a ajudar que el “Girona Decideix” hagi estat el que ha estat. No només han demostrat unes excel·lents capacitats sinó també un esperit incansable!

Bon dia: Prefereix finestra o passadís? avió segur o insegur?

Imaginem-nos per un moment que els telenotícies, els diaris electrònics i els blocs no van plens de la polèmica sobre els nous escàners corporals que s’està estudiant d’incorporar als aeroports: incomoditats, eternes esperes, dret a la intimitat, etc, etc. És un exercici difícil, ho reconec. Però fem-lo, va.

Imaginem-nos al mateix temps que la UE (per exemple, però valdria qualsevol altra institució o organisme) proposa que hi hagi un control de seguretat opcional previ a l’embarcament (tècnicament revolucionari i extremadament avançat), cosa que donaria lloc a l’existència de dos tipus de vols: els segurs i els no tant segurs (per no dir insegurs, que queda fatal i posat en boca d’una administració, encara més).

En els segurs, i previ pagament d’una taxa de 45 euros, el passatger (ell i tots els que embarquin en el seu avió) haurà passat per aquest giny que escaneja el cos d’esquerra a dreta i de dalt a baix i que garantitza gairebé al 100 x 100 que l’individu no duu a sobre cap mena de líquid o substància perillosa i/o susceptible de fer esclatar l’aparell en ple vol.

Qui no vulgui pagar aquesta taxa haurà de viatjar en una avió menys segur, ja que ell mateix i tots els passatgers del vol (entre els quals, probablement, algun familiar o amic) no hauran passat per l’escàner tècnicament revolucionari i extremadament avançat sinó només pels tradicionals arcs de seguretat, sens dubte obsolets i demostradament ineficaços.

Us imagineu què passaria? Hi hauria un autèntic terrabastall de declaracions i d’indignacions, públiques i privades, individuals i col·lectives. “Però com es pot fer pagar un extra per la seguretat?” “Només els rics es poden permetre viatjar segurs” “Tornem a l’època dels vagons de tercera classe” “És com si només els cotxes de gamma alta portessin cinturó de seguretat”"Una mesura de dretes”, etc, etc. Segurament es crearien mitja dotzena de plataformes ciutadanes i al voltant de 350 grups a Facebook. I amb raó.

Però com que el servei resulta que serà d’accés universal i tot el que té a veure amb trigar 10 minuts més o menys a embarcar ens fa molta mandra,  ens dediquem a encabritar-nos perquè algú, des d’una habitació fosca i tancada ens veurà les vergonyes des d’un monitor de 17″ de pantalla plana i que morirem, irremeiablement, de càncer ja que l’escàner (aquest que resulta que és tècnicament revolucionari i extremadament avançat) emet una radiació 1.000 vegades menor que la d’una radiografia. Això sí, mentre ens encabritem continuem exigint, a qui pertoqui, que ens garanteixi un vol segur.

Per cert, si algú té a mà les xifres de quina radiació emet un telèfon mòbil o la quantitat de cancerígens que conté una alenada de fum de tabac, que comenti aquest apunt. Merci!

Preguntes sobre el procés “anti-Bolonya”

Han passat ja uns quants dies des dels lamentables fets ocorreguts a Barcelona en motiu de les manifestacions “anti Bolonya“. Vagin per endavant dues coses, abans que res.

La primera és que no disposo (cap de nosaltres, em sembla) de prou informació com per poder emetre un judici sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra, tot i que sembla evident que en certs moments hi va haver una desproporció en l’ús de la força. Sembla igualment evident, llegint altres fonts, que entre els “estudiants” hi havia gent perfectament formada en això que en podem dir “provocació” i també en certes tàctiques de guerrilla urbana que no crec que estiguin als plans d’estudis.

En segon lloc, tampoc no disposo d’informació suficient com per poder valorar si el “Pla Bolonya” (que en si mateix és un document de 4 pàgines que data de fa 10 anys on bàsicament s’exposen tota una sèrie de principis sobre la necessitat de la unificació de l’espai europeu d’educació superior) és quelcom més similar a la pedra filosofal o bé a un drap brut. Segurament no és cap de les dues coses i, com tot, de la seva millor o pitjor aplicació se’n derivaran uns resultats o uns altres.

Dit això, hi ha tota una sèrie de preguntes que em faig al voltant d’aquest tema:

- El procés de debat que correspondria a un pla com aquest, s’ha fet correctament i integrant-hi en tot moment a qui s’hauria hagut d’integrar? S’ha donat la veu als estudiants en algun moment i se’ls ha escoltat?

- Perquè només a Catalunya, pràcticament, s’ha erigit aquest moviment “anti-Bolonya”?

- El conegut com a “Pla Bolonya” és el motiu o potser l’excusa perfecta a la qual agafar-se per plantar el jaç a la Facultat? Certament, intentar que no s’apliqui un pla aprovat per la Unió Europea, el Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya és una proesa. O potser aquí, precisament, rau el quid de la qüestió? Com que no hi ha res a fer, ningú no ens demanarà responsabilitats si no aconseguim canviar-ne ni una coma!?

- On han estat (on són, vaja) durant totes aquestes setmanes d’ocupació, tancades, etc. els representats dels estudiants a les universitats? Perquè han permès que una minoria que en la majoria dels casos només es representa a si mateixa prengui el nom dels “universitaris” i el monopolitzi?

- Perquè la resta d’estudiants (i sobretot els seus legítims representants) han permès que en nom seu s’esloganitzi i s’ideologitzi totalment el procés per intentar canviar un pla que, efectivament, afectarà el futur i el dia a dia dels estudiants universitaris els propers anys?

- És el paternalisme o la mala consciència el que ha fet que els equips de govern de les Universitats hagin permès 4 mesos d’ocupació (que és tant com dir 4 mesos d’ús privatiu d’un espai públic)?

- És casualitat que, tot sovint, a la Universitat (on desgraciadament el nivell de participació és molt petit per part de la majoria de col.lectius) hi apareguin i monopolitzin el debat aquests tipus de moviment anti-sistema?

- Que passaria si, un dia, es convoqués una assamblea on hi assisteixen 45 persones 10 minuts després que se n’hagi acabat una altra on n’hi han assistit 37 i es prenguessin unes decisions diferents (o contràries) a les que s’han pres en la primera?

- Perquè en 30 anys s’ha modernitzat més l’estructura de l’exèrcit que no pas la de les Universitats?